Iniciatives de transparència: saben els ciutadans en què ens gastem els seus diners?

Divendres vaig assistir a la cinquena jornada de Governança de l’EAPC, aquesta sessió tenia per tema saber si la ciutadania sap en que es gasten les administracions públiques els seus diners.  Per parlar-ne la Jornada es va comptar amb la presència a la taula de Martí Carnicer, secretari
general d’Economia i Finances; Jesús Lizcano Alvarez, director
general de Transparència Internacional España i catedràtic de la
Universidad Autónoma de Madrid; Eduardo Zapico-Goñi, assessor de
la Direcció General de Pressupostos, Ministerio de Economía y Hacienda i la moderació de David Martínez
Madero, director de l’ Oficina Antifrau de Catalunya i la presència del relator Carles Ramió, director
de l’EAPC.

He de dir que la pregunta plantejada per l’organització no va ser del tot contestada per cap dels ponents, les seves referències es van centrar en les accions dutes a terme i el concepte del dret a la informació de la ciutadania.  Cal destacar que la ciutadania té accés, des de fa uns quants anys a les dades macroeconòmiques, però també és cert que el gruix de la ciutadania no sóc especialistes en aquesta matèria i la veritat és que la ciutadania no té, encara que als gestors públics ens ho sembli ganes de saber quants diners es gasten en salut, educació, salaris o transports públics….

Ep, això no vol dir que a la ciutadania els hi sigui indiferent, però tinc la percepció que la gent vol saber dues coses, en primer lloc tenir la certesa de que els recursos públics es gasten bé, en la mesura adequada i en aquells temes que són necessaris.  En segon lloc la ciutadania no vol saber els milions d’euros que ens gastem, sinó que vol saber què costa la seva visita mèdica, vol saber quan costaria millorar l’atenció mèdica, és a dir quants diners costaria que enlloc d’esperar tres mesos per una operació es triguin 15 dies….i aquest només és un exemple…..

Penso que la ciutadania té dret a saber el cost real dels serveis que rep, per exemple, té dret a saber quan costa, realment, la seva visita mèdica o quan costa, de debó, el trajecte en metro o en tren…i llavors s’observarà quina part del cost real la ciutadania paga…què vull dir amb això? doncs que la sensació de que els serveis públics són gratuïts comporta, immediatament, la percepció de que si un servei no costa res, millorar-lo tampoc costa res…o ben poquet…

En segon lloc cal informar a la ciutadania quan costarien les millores dels serveis públics i fer transparent la presa de decisions, això vol dir explicar que incrementar, per exemple, el temps de visita mèdica en 2 minuts pot comportar un increment del cost del servei que potser la pròpia ciutadania observi si compensa o no compensa….

Finalment cal mostrar les diferents opcions de decidir entre diferents serveis i el seu cost real…això seria, seguint els exemples, fer públic que l’incremnent en 2 minuts de l’atenció mèdica a tota la ciutadania equival a, per exemple, construir cinquanta escoles bressol arreu de Catalunya.

Per tant, no ens enganyem, fer públics els estats consolidats dels pressupostos de la Generalitat, els pressupostos realment executats o l’assoliment dels objectius analitzats per indicadors no és exactament explicar a la ciutadania què es fa amb els seus diners….

I, ja em disculpareu el meu corporativisme professional, però els economistes no són els millors professionals per fer sols aquesta feina…tampoc els juristes..potser els politòlegs?

D’aquesta manera, només d’aquesta la ciutadania sabrà en què ens gastem les administracions públiques els seus diners…..i ja em perdonareu, però amb l’ús de la tecnologia això ha de ser mooolt senzill



Quant a jesuspalomar

Em dic Jesús, soc de l\’Hospitalet, tinc 30 anys i soc politòleg.

Tinc moltes lluites: l\’Hospitalet, els Països Catalans, Euskal Herria….

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 comentaris a l'entrada: Iniciatives de transparència: saben els ciutadans en què ens gastem els seus diners?

  1. Com sempre, Jesús, em sembla que les teves propostes són molt assenyades: l’educació –en l’àmbit que sigui– és important per poder analitzar les situacions vitals. En aquest cas concret, jo també estic cansat de repetir una i una altra vegada que cal fer “propera” la informació pública a la ciutadania, en termes concrets que puguin “digerir”.

    Ara, però, m’has de permetre un comentari “corporativista professional”, com a economista que sóc: no tots els economistes són alts teòrics que entenen molt (diuen) de les situacions mundials i del com solucionar-les (això que acabo d’escriure dona per a milions de debats al respecte, creu-me), però també hi ha economistes compromesos amb les realitats que els toca viure (podríem anomenar-les i anomenar-los “economistes socials”, si m’ho permets) que fa anys que intentem fer pedagogia amb les eines que l’economia posa a les nostres mans. Això sí, calen moltes més eines que les econòmiques per fer aquest esforç “addicional” d’enteniment i d’explicació, eines que potser traiem de la pedagogia, de la sociologia, de les ciències polítiques i socials, de la filosofia (de l’ètica)… fins i tot de l’espiritualitat (si escau), eines les quals anem incorporant al nostre coneixement professional per tal de donar aquesta mínima visió entenedora per a tothom, per tal que aquesta mena de tendència “sensacionalista” que ens envolta des de fa uns anys en els mitjans de comunicació i en el món polític i social en general sigui “discretament filtrada” amb ulls crítics per formar-se’n el propi criteri i la forma d’actuació que escaigui més a cada situació.

    Un cop més, gràcies per la teva anàlisi: ja espero (impacient) el proper post.

    AGUSTí
    ____________________________

  2. Com sempre, Jesús, em sembla que les teves propostes són molt assenyades: l’educació –en l’àmbit que sigui– és important per poder analitzar les situacions vitals. En aquest cas concret, jo també estic cansat de repetir una i una altra vegada que cal fer «propera» la informació pública a la ciutadania, en termes concrets que puguin «digerir».

    Ara, però, m’has de permetre un comentari «corporativista professional», com a economista que sóc: no tots els economistes són alts teòrics que entenen molt (diuen) de les situacions mundials i del com solucionar-les (això que acabo d’escriure dona per a milions de debats al respecte, creu-me), però també hi ha economistes compromesos amb les realitats que els toca viure (podríem anomenar-les i anomenar-los «economistes socials», si m’ho permets) que fa anys que intentem fer pedagogia amb les eines que l’economia posa a les nostres mans. Això sí, calen moltes més eines que les econòmiques per fer aquest esforç «addicional» (multiprofessional?) d’enteniment i d’explicació, eines que potser traiem de la pedagogia, de la sociologia, de les ciències polítiques i socials, de la filosofia (de l’ètica)… fins i tot de l’espiritualitat (si escau), eines les quals anem incorporant al nostre coneixement professional per tal de donar aquesta mínima visió entenedora per a tothom, per tal que aquesta mena de tendència «sensacionalista» que ens envolta des de fa uns anys en els mitjans de comunicació i en el món polític i social en general sigui «discretament filtrada» amb ulls crítics per la ciutadania, per tal de formar-se’n el propi criteri i la forma d’actuació que escaigui més a cada situació.

    Un cop més, gràcies per la teva anàlisi: ja espero (impacient) el proper post.

    AGUSTí
    ____________________________

Els comentaris estan tancats.